L’alcaldessa d’Àger, Mireia Burgés i el regidor de cultura, David Guiu visiten el castell de Montsoriu i l’Espai Cabrera del Museu Etnològic del Montseny (Arbúcies), acompanyats per una representant de la Fundació Arnau Mir de Tost d’Àger, per intercanviar punts de vista amb l’alcalde d’Arbúcies, Pere Garriga i el President del Patronat del castell de Montsoriu, Albert Sanz. Aquesta trobada ha servit de punt d’inici d’un projecte d’agermanament que treballen ambdós municipis i que ha de permetre reforçar el seu lligam històric, vinculat amb la nissaga dels vescomtes de Cabrera, i treballar per a la promoció d’uns entorns monumentals que relliguen aquest passat medieval i es projecten amb voluntat de ser elements claus en l’articulació d’un desenvolupament turístic i cultural.
Uns lligams històrics
Els vescomtes de Girona que al voltant de l’any 1000 tenien el castell de Montsoriu com a centre del seu poder, van anar ampliant dominis. Un fet clau d’aquestes primeres dècades del segle XI, va ser el casament de Ponç Guerau amb la filla d’Arnau Mir de Tost, Letgarda. El fill d’aquest matrimoni, Guerau II, va ser el primer de portar el títol de vescomte d’Àger i vescomte de Girona.
Aquest vincle entre les terres d’Àger i de Girona es reforçarà amb la figura de Guerau IV de Girona-Cabrera, quan es farà seu el comtat d’Urgell i el vincularà amb el vescomtat d’Àger, cedint-los als seu fill Ponç I d’Urgell.
El castell de Montsoriu
El Castell de Montsoriu, situat en el límit dels termes municipals d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), s’alça al damunt d’un turó de 649 m, que forma part dels primers contraforts llevantins del massís del Montseny. La situació de Montsoriu li permet un domini visual d’una àmplia zona, que abasta des de la zona costanera i la depressió prelitoral fins al Montseny i les Guilleries.
Tot i que algunes restes del castell poden datar-se de la segona meitat del segle X, la primera cita documental de Montsoriu és de l’any 1002. El fill del vescomte de Girona, Amat, ja s’anomenava senyor de Montsoriu (Amatus Castro Surice). La filla d’Amat, Ermessenda, es casà al 1033 amb Guerau de Cabrera, originant així el llinatge vescomtal dels Girona-Cabrera. D’aquest castell roquer inicial construït al voltant de l’any 1000, en l’actualitat només queden en peus l’actual torre de l’homenatge, restes de la capella preromànica, i les traces d’alguns murs i paraments.
Al voltant de l’any 1200 el vell castell roquer fou ampliat amb la construcció d’un segon recinte murallat o pati d’armes, la torre de les Bruixes (situada al nord del turó) i tot un gran recinte emmurallat exterior, protegit per una torre central amb un fossat perimetral, Un conjunt de fortificacions, que configuraven un perímetre emmurallat de prop de 650 metres i que el cronista reial Bernat Desclot (a l’any 1285) va descriure com “un dels més bells e nobles del món”.
La darrera gran transformació va tenir lloc entre els anys 1347-1348 quan es dugueren a terme unes importants reformes arquitectòniques que transformaran Montsoriu en el gran castell- palau gòtic, cap i casal dels vescomtes de Cabrera. L’impulsor de les obres va ser en Bernat II Vescomte de Cabrera i de Bas (1298-1364), gran almirall i conseller del rei Pere III. En aquesta època es construeix el tercer recinte del castell, el recinte jussà i tot el perímetre emmurallat serà reforçat i sobre aixecat i totes les habitacions i sistemes defensiu reformats i millorats. Aquest serà un dels castells més poderosos de la Mediterrània i capaç de poder resistir un setge de gairebé dos anys. Montsoriu és la culminació de l’evolució de l’arquitectura dels castells catalans.
Aquest gran castell gòtic és el que els visitants poden descobrir, després de 30 anys d’intervencions arqueològiques dirigides pel Museu Etnològic del Montseny (Arbúcies) i d’importants obres de consolidació i restauració coordinades i impulsades pel Patronat del Castell de Montsoriu i el Consell Comarcal de La Selva (el seu propietari actual).
El castell col·legiata de Sant Pere d’Àger
El castell col.legiata de Sant Pere d’Àger, es troba al bell mig de la vall d’Àger (la Noguera). S’alça al cim d’un turó de 638 m, als vessants del qual creixé el poble d’Àger. La situació del castell col·legiata d’Àger li permet un domini visual de tota la vall i tots els accessos naturals a aquesta: pel nord el pas pel Montsec d’Àres, pel sud pel camí vell de Balaguer o camí romà, per l’est pel coll d’Orenga i la vall de la Noguera Pallaresa i per l’oest pel gual de Fet i la vall de la Noguera Ribagorçana.
Tot i que existeixen restes del segle X, les principals edificacions s’executaren a partir de l’any 1034, moment en què el comte d’Urgell Ermengol II, dit el Pelegrí ja ha dominat la vall, juntament amb els cavallers de la seva host, i fa donacions. El primer esment del terme del castell d’Àger és del 1038. La construcció del castell i la canònica d’Àger, i l’organització de tot el territori incorporat, resten a mans de la parella Arnau Mir de Tost i Arsenda, nobles de confiança dels comtes i, des del seu casament, entorn al 1033, al capdavant de les conquestes de Ponent com a vassalls també del comte de Barcelona i del rei d’Aragó.
Del segle XI, resten parcialment dempeus la muralla que envolta el recinte, la planta baixa de la torre residencial (donjon), l’església de Sant Pere i la base de la torre de l’homenatge. Cal remarcar que totes aquestes construccions, però especialment l’església i la torre de l’homenatge, són monumentals: l’església romànica de Sant Pere, seu d’una canònica aquisgranesa primer i agustiana després. L’església va ser pintada a finals del segle XI: les pintures són atribuïdes al Mestre de Pedret i poden admirar-se avui dia al MNAC. La torre de l’homenatge, arriba als 20 metres de diàmetre; els murs que en resten tenen un gruix de gairebé 3 metres. Actualment es considera la torre més gran construïda en època comtal.
Cap dels fills barons sobrevisqué Arnau Mir i Arsenda. L’herència del gran senyoriu construït per la parella, amb centre al castell d’Àger, anà als seus néts. Part dels béns, alous i drets que Arnau i Arsenda tenien al comtat de Pallars anà pel seu nét Arnau, fill de Valença i Ramon V de Pallars. La resta de la immensa fortuna l’heretà Guerau Ponç (Guerau I), fill de Letgarda i el vescomte de Girona, Ponç de Cabrera, els quals gestionaren el senyoriu mentre fou menor d’edat.
A Àger, Guerau Ponç i els seus descendents, continuaren dotant la canònica de Sant Pere, no sense alguns conflictes, i gràcies a això les obres del conjunt eclesial avançaren i es pogueren dur a terme durant els segles XII-XIII.
La darrera gran modificació del recinte del castell canònica de Sant Pere d’Àger tingué lloc, però, ja sota el mecenatge del comte Pere d’Aragó, del casal de Barcelona, el qual promogué a finals del XIV la transformació del claustre romànic, en un de gòtic internacional de gran qualitat, que encara es pot admirar en gran part.
L’any 2011 acabà la intervenció més important duta a terme al castell-col.legiata de Sant Pere d’Àger, que implicà la coberta de l’església, la reconstrucció del pis de la planta principal i de la cripta de saló, així com els accessos a aquesta i part del teulat del claustre gòtic.
La ruta dels Cabrera
El Consell Comarcal de la Selva impulsa des de fa 8 anys el projecte “Vescomtat de Cabrera, la força d’un territori”. Aquesta iniciativa te per objectiu posar en valor el patrimoni material i immaterial del vescomtat de Cabrera per així generar una proposta conjunta potent i atraure nous públics culturals i turístics als municipis participants, a través de la promoció de l’activitat cultural i econòmica entorn dels recursos vinculats al vescomtat.
El projecte s’estructura al voltant de tot el llegat patrimonial dels Cabrera i del relat històric d’aquest territori. Hi ha cinc rutes de senderisme i 41 elements patrimonials senyalitzats en els diferents municipis permeten descobrir l’empremta, el ric llegat patrimonial i les moltes històries vinculades a una de les nissagues més poderoses de la Catalunya medieval. Actualment en formen part 20 municipis de les comarques de La Selva, Maresme, Vallès Oriental i Osona i altres municipis estudien la seva integració en el projecte.
